La platja de la Cala de Finestrat adquireix a l'hivern matisos metàl·lics. Passa a un estat pausat, tranquil. És intimista, amb un punt bucòlic i nostàlgic, fins i tot en els dies assolellats, quan les seues aigües es visten de color blau brillant. Els seus visitants gaudeixen d'aqueixa calma, asseguts a les terrasses de les cafeteries i restaurants que romanen oberts, parlant entre murmuris, sense perdre de vista l'impressionant quadre que tenen davant els seus ulls. No obstant això, durant aquests mesos, algunes vegades, la tranquil·litat es trenca i l'espectacle torna. És quan la mar recorda que el Mediterrani no és sempre suavitat, i mostra la seua feresa en esclatar les ones en les roques, oferint una estampa extraordinària. L'espuma, les gotes d'aigua en l'aire i el rugit de fons atrau de nou a la multitud, per a aquesta vegada, immortalitzar amb els seus mòbils la seua bravesa o muntar les seues ones amb les taules de surf. És només un instant, un xicotet parèntesi i, de nou, l'assossec, la lentitud, la calma en la infinitat de la mar, amb la seua anada i tornada de tonalitats platejades, grises i daurades, que a poc a poc van dient adeu a la temporada més freda de l'any.

A l'hivern, bona part dels negocis tenen tirada la persiana. Tan sols els que estan més prop del passeig marítim estan oberts. Una botiga multiproductes, amb les cadires de platja obertes en la vorera, llistes per a prendre el sol, recorda el que està per arribar. Mentrestant, els turistes atrapen els pocs raigs de sol des de les terrasses que circumden la platja. Sembla com si volgueren rememorar un antic costum, quasi perduda, que ve de l'època d'influència àrab, en la qual tots els comensals estan asseguts mirant d'enfront del carrer. Tots miren a la mar. Tots estiren el cap, com si d'aquesta manera, l'astre rei penetrara millor. Una mica més enllà, en els bancs de la Plaça de l’Àmfora, es repeteix la mateixa escena. Un turista ací, un altre una mica més enllà, en silenci, observant el moviment de l'aigua i escoltant el fons els refilada dels coloms, que ara voletegen per l'arena, un lloc que en pocs mesos els serà vedat pels banyistes.

Els turistes que arriben a la Cala de Finestrat a l'hivern són jubilats que deixen arrere el fred de les seues ciutats per a viure en aquest clima més càlid. Venen del nord d'Espanya i del centre d'Europa i, en el cas dels primers, són generalment propietaris, mentre que els europeus lloguen els apartaments que hi ha disseminats pels diferents carrers. Quan arriba el mes de maig, tornen als seus llocs d'origen, fins al següent any. La majoria dels hotels estan tancats i a penes un parell d'ells es mantenen oberts. Exactament igual ocorre amb els restaurants i cafeteries, que aprofiten per a posar a punt els seus negocis, de cara a la nova temporada estival.

Aquesta quietud permet observar amb més detall la fisonomia de la Cala. Les siluetes dels edificis construïts en els anys 60, 70 i 80 del passat segle, a l'atzar del boom turístic, tenen una mitjana de sis pisos d'altura i es mesclen amb els xicotets bungalows que hi ha ací i allà, sense un ordre precís. En els baixos comercials s'alternen negocis que porten tota una vida, com la farmàcia i les immobiliàries, amb uns altres que van i tornen, depenent de com els gustos es van transformant al llarg del temps. I al final la caleta de fina arena, xicoteta, redona, acollidora, amb un bonic passeig marítim, envoltada de restaurants, miradors i pinedes, esperant l'arribada de la primavera, amb les seues noves olors, la seua llum intensa i la bullícia de renàixer un any més.

Foto: David Revenga