El bruc creix al Puig Campana i la seva mel és molt apreciada per les seves propietats medicinals
El bruc creix al Puig Campana i la seva mel és molt apreciada per les seves propietats medicinals
Breç. Petorrí, Cepello
El bruc és una planta que creix al Puig Campana. És la planta que ha escollit Manuel Mayor Rabasa, El Beato aquest mes de juliol. És molt vistosa i amb el seu nèctar es fa una de les mels més riques, a més de tenir moltes propietats medicinals. També es fabricaven les geleres de les albardes que es col·locaven sobre els burros, quan aquests eren fonamentals en el dia a dia com animals de càrrega.
Sabies que...???
Era considerat en la mitologia celta com a símbol de la bona sort. El dit era: "Si al mont veus bruc, no temes al retorn"
Les meues branques, llançades al foc, produeixen esclats, i feien, en el passat, les delícies dels més petits, d'ací el meu nom valencià, "petorret, petorrí".
Les meves flors són molt visitades per les abelles. Si són dominants a la zona, s'obté una excel·lent mel de bruc, elaborada a partir del nèctar d'elles. Mel composta, principalment, de glucosa i fructosa. Conté nombrosos enzims, sals minerals com calci, sodi, potassi, magnesi, ferro, fòsfor, etc. i oligoelements, així com proteïnes i vitamines B1, B2, B3, B5, B6, E, K i C. De textura és més intensa que la tradicional i la seva aroma és molt intensa. Aporta més elements nutritius que el sucre i engreixi menys. Té infinitat de propietats medicinals: Aguardant, cautelosament, entre les meves flors, trobarem l'aranya cranca. El seu nom li ve donat pel seu semblant als crancs de mar. Passen inadvertides, ja que adopten el mateix color que la flor a la qual visiten (blanc, rosat o groc), cosa que els permet passar desapercebudes de les seves víctimes (abelles, mosques i papallones) i romandre tret dels seus depredadors.
Immobilitzen les seves preses amb les seves potes davanteres, que posseeixen espines i, a continuació, li inoculen un verí letal, per succionar-les després, deixant el seu cos intacte. Aquest mode d'alimentació es deu al al al seu que les seues mandíbules no estan desenvolupades per a poder esmicolar-les.
Si pateixo un incendi, em quemo amb molta facilitat, d'aquí el dit: "Llenya de bruc, espurnes al pessimisme"; però rebrot ràpidament, reverdint novament al poc temps.
La meva fusta, de gran duresa, s'utilitzava per construir:
- el "garabat", una espècie d'hebilla per on es passava la cinquantena (correa) que subjectava la *albarda de mulos i asnos (1).
- La broqueta de les *cachimbas.
- Agulles per cosir cuir o sacs, foradar les orelles del bestiar, per etiquetar-los, i així poder identificar-los.
* Albarda: coixí farcida de palla que es col·loca sobre el llom de l'animal perquè la càrrega no li llasti.
*Cachimba: estri per fumar que consisteix en una petita cassola on es crema el tabac picat, unit a un tub acabat en una broqueta, per la qual s'aspira el fum.
Curiositats:
- L'asno (Equus africanus asinus), burro/a, ruc, en valencià.
Sóc un animal domèstic. M'empraven per trasportar llenya, pedres, pastura, aigua, etc.; per arar; traslladar persones, fer girar rodes de molí i sínries, tirar de carros, etc.
Sobre mi hi ha molts refranys. Uns diuen que "Burro grande, ande o no ande" i d'altres que "Al burro, que es quien trabaja, sólo le echan paja y, al caballo, de regalo paja y grano". Al llarg d'aquest escrit encara en veureu algun més.
Tanmateix, l'aparició de la maquinària agrícola i els mitjans de transport moderns, van precipitar la meva jubilació, molt merescuda, per cert.
Actualment, la meva població s'ha reduït considerablement. Hem passat de ser més d'un milió d'exemplars a Espanya, després de la Guerra Civil, a uns 30.000 avui dia, arribant a estar en perill d'extinció. Per fortuna, tornen a confiar en nosaltres, ja que som utilitzats per ajudar nens i adults amb discapacitats, també com un reclam turístic i, fins i tot fins com a animal de companyia. I així es deia que "Més val burro que em porti, que cavall que m'enderroco".
Ens han assignat infinitat de qualificatius: intel·ligents, en dir "Burro caminero, mestre d'enginyers", cautelosos, amistosos, dòcils, nobles, resistents, àgils, agraïts i alguna cosa tercos, per cert. Gràcies, però no ens sentim mereixedors de tants complerts.
Som testaruts, no ho nego, defugim realitzar aquelles tasques que considerem que són perilloses per a la nostra integritat i no les executem sota cap concepte, encara que ens ocasionin algun que altre càstig per part del nostre amo: "Deu tot ho pot, menys fer beure a un burro, si aquest no vol".
M'enfado en rares ocasions, ja que em considero un "tros de pa". Si es dona el cas, em defenso del meu agressor donant coces amb les meves potes posteriors o mossegant-lo.
Em desenvoluco molt bé amb altes temperatures; no obstant això, porto fatal el fred, la pluja, el vent i la humitat: "Quan el burro mou l'orella, resgueix sota teula".
Em comunico amb els meus al·lots a través de rebons, que poden ser tan forts que poden escoltar-se a uns 3 km. de distància. El vaig fer preferentment en temps d'aparellament, que coincideixen amb l'arribada de la primavera. També ho faig en cas d'alarma, davant la presència d'algun intrós, com són els llops, les guineus o els gossos assilvestrats.
Solem dormir de peu o recostats. Dormim molt poc, unes 3 hores diàries.
Som molt longeus, podent assolir els 40 anys, sempre que ens tractin amb molt de carinyo i estem ben alimentats.
La meva higiene és molt important en el meu dia a dia. Així, m'agrada que em raspillen les dents per evitar possibles infeccions, que em netegin les potes, que allisin el meu pèl, que els meus aposents estiguin nets ...
Sóc molt àgil en terrenys abruptes, però, no estic dotat per al galop com el meu germà el cavall: "Foc de palla, i burro al trot, duren poc".
Parlem del meu cos:
- Sóc petit però robust, a penes arribo el metre i mig d'alçada.
- El color habitual del meu pelatge és el gris cendros, tot i que el blanc també és present al voltant dels meus ulls, al morro i al ventre. Altres colors que puc tenir són el negre i el brunzco.
- El meu cap és voluminosa. Sóc cabdill. Els meus ulls són grans i les orelles són allargades, primes i mòbils, amb pèl al seu interior.
- Tinc l'olfacte, la vista i l'oïda molt desenvolupats, i per això diuen que "Si les orelles sacseja el burro, aigua segura".
- El meu coll és prim. Tinc la crin (cresta) al cap i el coll, i està poc desenvolupada i rígida.
- Les meves potes són primes. Tinc peülles en lloc de dits.
- La meva cua és llarga amb una espècie de borla al final, amb abundants pèls solts.
Com a poc, però amb molta freqüència. Sóc vegetarià. M'alimento de tota mena de plantes. La meva dieta, rica en fibra, es compon de pastures, alfals, fenc, palla, herba fresca, tiges, fulles, i tot el que trobo en el meu camí. Beu poc, i per compensar aquesta escassetat, consum sal, evitant d'aquesta manera una possible deshidratació, sobretot en una estació tan calorosa com l'estiu.
L'aparellament pot donar-se en qualsevol mes de l'any, tot i que si se'm dona a triar una estació, prefereixo, sense cap mena de dubte, la primavera, ja que porto fatal, com ja sabeu, el fred.
La gestació de la meva parella dura entre 12 i 14 mesos. Tenim una sola cria (pollino) i rarament apareixen dos bessons. La cria neix molt desenvolupada. Aconsegueix posar-se dempeus als pocs minuts del seu infantament. Entre el sisè i novè mes de vida es produeix el dessetament, assolint la seva maduresa sexual als dos anys de vida.
Estic present en contes com "Pinocho", on em representen d'una manera menyspreativa, en considerar-me ignorant, tosc, poc intel·ligent, sense merèixer-ho de cap de les maneres.
Aparec en relats literaris: sóc el mitjà de transport de Sancho Panza a l'obra l'"Ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha", de Miguel de Cervantes i sóc el protagonista a "Platero y yo", de Juan Ramón Jiménez.
També aparec en representacions religioses, sent testimoni directe en el pessebre del naixement del nen Jesús, en el Diumenge de Rams, en la fugida a Egipte de Jesús, etc.
Encara no hi ha comentaris