Aquest mes d'octubre, el nostre expert en fauna i flora, Manuel Mayor Rabasa, El Beato, ha escollit el senglar. És un dels mamífers que en major nombre es poden trobar pel Puig Campana i, encara que no sigui fàcil veure'ls, ja que surten sobretot a la nit, precisament, per evitar riscos, sí que se sap de la seva presència perquè deixen a la terra la marca de la seva peculiar empremta.

Senglar, Sus scrofa. En valencià, porc senglar

Sóc un mamífer, avantpassat del porc domèstic.

Tinc un gran repertori de noms, ja que m'anomenen porc senglar i, quan soc adult,. A la meva parella, javelina i a les nostres cries, jabats, ratlles, bermejos...

Començaré parlant del meu aspecte:

Sóc cabdill i el meu cap és allargat. Acaba en un hoquei o morro, també se l'anomena jeta, que és llarg, estret i dur com l'acer, amb el qual remou la terra i desplaço les pedres a la recerca d'aliments, sempre amb la inestimable ajuda dels meus potents, afilats i visibles ullals, anomenats vulgarment "navaixes".

Els meus ulls són petits i neguits. La vista és el meu "taló d'Aquiles", què se li farà!

El meu coll és gruixut, curt i té poca mobilitat.

Les meves potes són curtes, neguits i molt fortes. Els meus peus són prims i tenen quatre dits, dos d'ells amb peüc, i els altres dos restants, que són els del darrere, sense elles i més elevats, formant la meva peculiar empremta.

Tinc una colita curta, que acaba en una borla de pèls.

Les orelles són grans, erguides i peludes. Poseu una agut oïda.

El meu cos és robust i rechoncho. Està cobert de pèls, anomenats truges, que són llargues, rígides, gruixudes, i s'eritzen a la crin, és a dir al llom, quan entro en còlera o estic excitat. El color del meu pelatge va des del brunzit al grisenc o negruzco. El de les meves cries, ho comentaré en el seu moment. Sòl "visitar el barber" durant la primavera o principis de l'estiu, per poder suportar millor els rigors estivals.

Parlem del meu punt fort, que és el meu fi olfacte. Em permet localitzar els meus aliments, que són les arrels, els invertebrats, els bulbs, els ous de gallinàcies (perdius), els ratolins, els conills, les baies i els fruits secs. M'agraden sobretot les ametlles i les bellotes, que són el meu manresà preferit. Tinc una alimentació molt variada, ja que com de tot. Sóc insaciable.

El meu gran olfacte també em permet localitzar el meu pitjor enemic, que és l'ésser humà, a una distància d'uns 100 metres, aproximadament, d'aquí el refrany: "Caçador que tira i no persegueix, poc o gens aconsegueix". Aprofito l'ocasió per parlar del llop, un altre dels meus grans enemics. Els de les meves cries són l'àguila daure i el linx, tots dos en vies de desaparició, o gairebé, el que m'ha permès incrementar notablement la meva població.

Pel que fa al meu pes, he de dir-vos que vaig oscil·lar entre els 70 i 90 kg. La meva parella pesa, aproximadament, la meitat. Tot i que passem les jornades i menjant, ens mantenim en plena forma, ja que recorrem diàriament, a trot lleuger, més de 10 km., preferentment a la nit, que és quan ens sentim més segurs.

Sóc astut, fugit, poc territorial, i intel·ligentíssim, per això el dit que diu que "On hi ha porc senglar, ni conill, ni perdiu".

Ens desplacem en ramats de 3, 5, o fins i tot 20 animals, compostos per dues o més femelles, sent una d'elles dominant, bé per la seva mida o bé per la seva edat. Van acompanyades per les seves cries i, en ocasions, per un mascle vell. D'altra banda, trobareu també ramats de mascles joves, tutelats per altres exemplars més vells. Nosaltres, els adults, som generalment solitaris.

Ens solem amagar en llocs amb una vegetació alta, per poder-nos camuflar. Ho fem sempre a l'abric del vent i a prop de les xerrades, les rieres i les rieres, per poder saciar la set que ens provoca la ingesta de fruits secs, i, és clar, per rebolcar-nos al fang.

Emito, constantment, dos tipus de sons: grunyits i xiulets.

Sóc tímid, però, quan em sento ferit o acorralat, em transformo en un animal fiero i molt perillós.

Si parlem de la meva higiene, he de dir que m'encanten els "banys de fang"; que a més de gaudir-los, exerceixen importants funcions en el nostre organisme:

• Regulen la temperatura del nostre cos, en estar l'aigua més freda. En tenir les glàndules sudorífiques atrofiades, no ens permet suar i, per tant, reduir la nostra temperatura corporal.
• Eliminen paràsits.
• Curen infeccions de la pell.

Aquests banys, els solem acompanyar, amb un rascat del nostre cos, utilitzant les roques i els troncs dels arbres.

La nostra esperança de vida és de 12 a 15 anys, tot i que quan la primavera és molt seca i escassegen els aliments, les nostres cries es debiliten i es produeix una gran mortaldat entre elles.

Vaig acabar, no vull avorrir-vos.

Durant el període de zel, que és de novembre a desembre, em reuneixo amb els ramats, a la recerca de femelles, i descuit per complet la meva alimentació. Les olfacteig per veure si són receptives, no dubto a expulsar les seves cries de l'any anterior i rivalitzo amb altres competidors per conquerir-les.

Les femelles assoleixen la seva maduresa en el primer o segon any de vida.

Un cop prenyades, elles mateixes construeixen una espècie de llit o paridera, amb herbes, branques i fullaraca. Sempre busquen llocs que siguin assolellats i que estiguin pròxims a xerrades o estanys. La gestació dura uns 4 mesos. Els parts tenen lloc entre febrer i abril, d'aquí l'adagi "A l'abril, senglars mil". El nombre de cries oscil·la entre 4 i 12, podent-se produir dues camades al llarg de l'any, sempre que els aliments siguin abundants. Les cries romanen encomanades la primera setmana. A la segona, ja segueixen la mare, alimentant-se amb la seva llet i amb aliments sòlids, entre d'altres, petits invertebrats, arrels, bulbs, que troben gràcies al fet que ella va obrint el terreny. La lactància finalitza al segon o tercer mes de vida.

Les cries neixen amb ratlles longitudinals a banda i banda del cos, de color crema, per això els anomenen ratlles, que els permet camuflar-se amb la vegetació. Us deixo diversos refranys al respecte: "Si tens veritable afició, ni l'apunts a una ratlla" o "A mares i ratlles, ni amb fletxes ni canons". Molt jovenets, als 2 mesos, comencen els seus jocs i combats, per tal d'establir, com més aviat millor, una jerarquia. Passats 6 mesos, el seu cos adquireix un color bru-rogenc, i passen a anomenar-se bermejos. Quan assoleixen un any, ja són adults i el seu pelatge és amarronat, grisenc o negre.

¡Admirats per uns, i denostats per uns altres!, això som els senglars.