L'arboç és un arbre que creix en els vessants del Puig Campana. Manuel Mayor Rabasa, El Beato, ha estudiat durant més de 30 anys totes les espècies que creixen en aquest impressionant massís. Gràcies al seu estudi i generositat s'obri una secció per a conéixer la flora de Finestrat.

Arbutus unedo. Arbocer. Arboç

Sabies que...

Necessite un any per a madurar, ho faig a la tardor, coincidint amb la floració de l'any en curs, alguna cosa que és molt poc habitual.

Soc un supervivent de fa 20 milions d'anys, sí, dic bé, quan el clima predominant a Europa era quasi tropical: sense estius, sense hiverns i amb abundants precipitacions. No obstant això, una sèrie de motius van contribuir a la meua alarmant reducció:

-      el canvi climàtic que va patir el planeta: amb estius més calorosos, hiverns més freds i precipitacions menys abundants.

-      l’abancalament del terreny i la meua substitució per arbres més productius: oliveres, garroferes, ametlers, figueres, etc.

-      la tala massiva d'arbres durant i després de la Guerra Civil Espanyola per a poder calfar-se, cuinar.

Només he pogut sobreviure a les muntanyes, i en vessants preferentment frescos.

He patit incendis forestals, no obstant això, als pocs mesos, després de les primeres pluges tardorenques apareixen els meus primers rebrots, ja que les meues arrels profundes resisteixen el devastador foc.

El meu fruit és molt benvolgut per tota mena d'aus: puputs, perdius, caderneres, tórtores, etc., que aprofiten la meua presència tardorenca per a omplir les seues paps i poder suportar les mancances alimentoses de l'hivern. També mamífers com el senglar s'interessen per mi, sacsejant el tronc de l'arbre per a fer caure el fruit i poder engolir-lo. Aquesta tasca l'aprofiten altres animals com el conill, la llebre, les cabres, per a omplir els seus estómacs.

Les meues fulles són l'aliment preferit de les erugues de la gegantesca i espectacular papallona de l'arboç (Charaxes jasius), tant per la seua coloració com per la forma de les seues ales, a més, deposita els seus ous en les parts centrals i altes dels arbres.

Amb el meu fruit podeu preparar exquisides melmelades, confitures, licors. He de fer-vos un advertiment, si em mengeu molt madur i en grans quantitats, puc arribar a provocar-vos mal de cap, embriaguesa, ja que els meus sucres fermenten de manera natural en alcohols. D'ací el meu terme llatí unedo que vol dir “només un”, recordant la necessitat de menjar només un. Un altre dia us diré com fer melmelada d'arboç.

Soc present en l'escut de la Comunitat de Madrid (l'os i l'arboç) ja que era molt abundant en terres castellanes durant el segle XII i XIII, motiu pel qual aparec; no obstant això, la meua presència actual és bastant testimonial. Per a trobar una possible explicació a la seua reducció cal remuntar-se al segle XIV, època en la qual es tenia la creença, que va resultar ser errònia, com moltes altres, que les fulles, l'escorça i els fruits de l'arboç sanaven als malalts afectats per la “pesta negra”, que va assotar amb virulència el món conegut; la qual cosa va provocar que moltíssims exemplars foren talats.

La meua fusta és apreciada en ebenisteria (art de crear mobles), i com a combustible.

Les meues fulles prèviament assecades es prenen en infusió; indicades en infeccions lleus de l'aparell urinari: *cistitis.

El meu refranyer popular: Estàs més dolç que l’arboç, Cuando veas al erizo comiendo madroños, entrando está el otoño.

*Cistitis: inflamació de la bufeta urinària que provoca la necessitat d'orinar molt sovint i en xicotetes quantitats.