Puig Campana, símbol de Finestrat

El Puig Campana és una de les muntanyes més emblemàtiques de la Costa Blanca i la segona muntanya en altitud de la província d’Alcant. En la seua cima, a 1410 metres sobre el nivell del mar, es reconeix la singularitat de la zona, ja que conjuga tots els elements que donen personalitat a l'orografia alacantina. Sense dubte, el Puig Campana és el símbol de Finestrat.

Finestrat, realitza importants esforços per a preservar el seu privilegiat entorn, ja que el Puig Campana acull una interessant diversitat de plantes autòctones, moltes d'elles poc freqüents i impossible de trobar en altres parts del món.

Quant a la flora cal destacar poblacions d'espècies forestals, entre elles el pi i la carrasca o alzina. A més, el Puig Campana alberga espècies vegetals endèmiques, entre les quals podem destacar a Cistanche phelypaea i el Teucrium lepicephalum, que és la joia de les espècies vegetals.

Respecte a la fauna, la majestuosa àguila perdiguera, actualment en perill d'extinció ha fet del Puig Campana el seu domini, el qual comparteix amb falcons, mussols reials, soliguers, rabosots, genetes, porcs senglars, perdius i conills, entre altres espècies animals que enriqueixen la zona.

En les seues cares hi ha més de 52 vies obertes d’escalada, a més de diferents rutes on practicar senderisme o bicicleta de muntanya. Caminar o escalar per aquests paratges naturals és una experiència única per a comprovar la riquesa de la fauna i de la flora. La seua nota més rellevant és l’anomena Tall o Coltellada de Rotllà, més conegut en el poble de Finestrat i els seus voltants com el Portell (colossal tall de forma quadrada situat en el seu cim). Si s’observa des de lluny s’assembla molt a una gran campana i, per aquesta raó, li ve el seu nom. Sobre el pic del Puig Campana s’han escrit una gran varietat de llegendes que augmenten encara més la seua majestuositat dins del paisatge de la Marina Baixa.

LA LLEGENDA DEL PORTELL

Conta la llegenda que hi havia una vegada una jove llauradora que es deia Neus. La jove, encara que pobre, era molt bona i bonica. Els seus cabells eren daurats com l'or i llargs com un dia d'estiu. Les galtes roges i plenes com les maduixes. La seua figura era esvelta, i de formes harmonioses com les d'una deessa celestial.

Neus vivia amb els seus pares Josep i Àngela en una vall a l'ombria del Puig Campana. Aquest era un lloc paradisíac, amb un gran bosc de pins verds i abundants rierols, i gran varietat d'animals salvatges com a porcs senglars, conills, llops i, grans i xicotets pardals.

No molt lluny d'allí vivia un jove que es deia Cerivert. Ell era un xic d'alçada normal. Tenia els cabells negres com la foscor d'una nit sense lluna. Els seus ulls eren marrons, com si foren mel de romer. Les faccions de la seua cara eren perfectes i tenia el cos com el de les estàtues gregues.

Però així i tot, no penseu que era un jove qualsevol, no. Era el fill de l'home més ric i poderós de la comarca. Gran part de les terres de la contornada eren seues, i el castell on vivia estava construït amb  marbre i or.

Cerivert estava enamorat de Neus. A més, els pares de la xica volien que aquesta es casara amb el ric jove. Pensaven que així, la seua filla no patiria tant com els havia ocorregut a ells. En canvi, a Neus no li agradava el jove, però per no fer patir als seus pares, va decidir acceptar casar-se amb Cerivert.

Un dia que la bella jove estava arreplegant ametles, va aparéixer per damunt d'unes xicotetes muntanyes, anomenades “Els Castellets”, un gegant molt lleig. Era tort i tenia la cara plena de cicatrius. Era tan gran com el Puig Campana i més fort que el mateix Samsó.

Però aquest monstre tenia un cor molt gran, sols comparable a l'amplitud del mar. Ell al veure la jove, va quedar meravellat amb la bellesa de la xica.

Però la jove, al contrari, es va espantar al veure aquell individu. Corrent, corrent, es va amagar dins d'una cova i va decidir no eixir fins que el gegant desapareguera.

Rondan, que així es deia el gegant, va començar a recitar-li uns versos molt bonics per a demostrar-li l'amor que, de sobte, va sentir per ella. Al cap d'unes hores Neus va eixir del seu amagatall fascinada per les dolces paraules de Rondan i com si d'un encantament es tractara, es va enamorar bojament del monstre.

Al moment, els pares de Neus es van adonar del que havia ocorregut. Aquests van entrar en un atac de còlera perquè, ara sí, veien com la seua filla oblidava per complet a Cerivert i l'horrorós monstre ocupava el cor de la jove.

A l'instant, aquest fet va arribar a l'orella de Cerivert. El jove va enfurir i va jurar venjar-se de la parella d'amants. Cerivert per a complir el seu jurament va contractar els serveis d'un bruixot. Calegàs, que era el nom d'aquest endimoniat, era molt lleig. Tenia una cara horrible, sols superada per la mateixa de Rondan. Posseïa uns ulls eixints, un nas bequerut i unes galtes flaques i ossudes. A més, era flac amb el cos allargat com el d'una serp.

El bruixot va formular el malefici següent: - Quan l'últim raig de sol de l'últim dia de l'any es reflectisca en la preciosa cara de Neus, aquesta morirà d'un atac al cor, i així queda dit. Quan Rondan es va assabentar d'açò, es va posar molt nerviós i va pensar que millor seria no dir-li res a la seua amada. Així van passar els dies en la Vall del Realet –nom del bell paratge on vivien Neus i Rondan-. La felicitat regnava per damunt de tot, menys en el cor i el cap del gegant.

Quan va arribar el fatídic dia Neus es va posar de sobte malalta i va caure marejada sobre el llit més gran de la masia. Així van transcórrer el matí, la vesprada, i quan el sol començava a amagar-se per darrere del Puig Campana, Rondan es va desesperar. El gegant veia com la seua amada moriria i que no podia fer res. Quan el bondadós i enamorat homenàs observava, que ja, l'últim raig de sol desapareixeria de la cara de Neus, va agafar una espasa grandíssima i va colpejar el Puig per a així mantindre el sol sobre el rostre de la jove. Volia que la vida de Neus no s'apagara.

 Als pocs minuts la jove, bellíssima com sempre, moria sense que el seu amat trobara cap remei.

Rondan molt afligit es va endinsar Mediterrani dins fins que es va ofegar. El gegant, abans de morir, va jurar no tornar-se a enamorar en altres vides i es va arrancar el cor tirant-lo al fons del mar.

Hui en dia, encara els mariners diuen que senten la veu de Rondan dir-los:

- No us enamoreu mai, no us enamoreu mai.

Font: La nostra xicoteta història, editat per l’Ajuntament de Finestrat amb motiu del 725 aniversari de la Carta de Poblament (1280-2005)