La Corona de Rei és una planta que creix a les fissures de les parets del Puig Campana. És la planta que ha escollit per al mes de setembre Manuel Mayor Rabasa, conegut popularment com El Beato, i que ha estudiat amb deteniment la flora que creix en la segona muntanya més alta de la província d'Alacant. Té unes flors blanques de gran bellesa, que només apareixen una vegada a la vida, d'aquí la seva espectacularitat i també la seva singularitat.

Quin aspecte teniu???

Sóc una planta herbàcea robusta, de creixement lent, molt bonica i rupícola, és a dir em crec en les roques. Inicialment, apareixen les meves fulles arran de terra. Posteriorment, del centre de totes elles, emergeix una tija, anomenat espigó, de color verd, robust, erguit o arquejat, llarg, ja que puc assolir els 50 centímetres d'alçada, carnós, enganxós, en atraure molts insectes que hi queden atrapats i amb abundants pèls. De l'espigó surten, en totes les direccions, els meus múltiples ràftings, pediels, que són també enganxosos i sostenen les flors. Aquest és un procés extens que em porta diversos anys.

Les meves fulles estan en disposició circular, en forma de roseta basal, i arran del terra. Són nombroses i estan apretades i ordenades; no tenen peciolo, és a dir, rabillo; són de color verd grisenc per dalt, pel fes, i pàl·lides per sota, per l'envege; carroses i dures, del tipus de les coriàcies; acabades en punta aguda; sense pèls, anomenats glabres; en forma de cullera, anomenades també espatulades; i rústegues al tacte, en tenir a les vores unes costretes blanques, que són el resultat d'absorbir el carbonat càlcic de la roca, que en barrejar-se amb aigua de la pluja i, després, en evaporar-se, se solidifica, quedant impregnada a la fulla. Al llarg de la tija, trobarem unes foques molt més petites que les basals, que estan espaiades, cobertes de pèls i assegudes per la seva base a la tija, mancant de ràfega. Totes elles tenen el marge sencer, tot i que de vegades també pot ser irregular, i estan una mica enrotllades cap avall.

Les meves flors són blanques, estan esquitxades de manxetes purpúries, són nombroses, en tinc més de 500, i vistoses. Apareixen al final dels nombrosíssims ral·lis peluts, enganxosos, que parteixen de la mateixa tija o espigó, van en totes direccions, assolint diferents altures, donant-li un aspecte piramidal, és a dir de panícula piramidal. La meva corola té 5 pètals arrodonits o espatulats, sense pèls i amb 10 estams. Em veuràs florir entre maig i juliol. Ho faig només una vegada a la vida, de forma espectacular, consumint totes les meves energies en aquest procés. Finalment, escampo les meves llavors i mor.

El meu fruit és una càpsula rodona, que s'obre espontàniament en madurar, a l'estiu, alliberant les meves diminutes llavors parduzcas.

On viu???

Creixo en fissures de paredons calcaris inaccessibles, en llocs frescos, humits, orientats a la cara nord, a partir dels 1000 metres d' alçada. Hi ha diversos refranys que reflecteixen la dificultat de la meva existència: "On la vida és dura, la saxífraga perdura" o "En l'esquerda més angosta, la saxífraga s'aposta"

Sabies que ...???

No cal que us desplacés als Pirineus per veure'm, em teniu aquí, al Puig Campana, a Finestrat.

Vaig arribar durant les primeres glaceres, fa un milió d'anys, i m'he quedat amb vosaltres, tot i que soc de menys els hiverns d'antany.

Les meves llavors en caure, es desplacen per la roca fins a assolir una esquerda on dipositar-se, iniciant-se de nou el meu cicle vital. Jo, un cop em marxo, caic i deixo l'espai lliure per a futures formacions.

Les meves fulles bullides s'utilitzaven com a remei popular pels pastors en els parts difícils del bestiar, per expulsar la placenta i la bossa d'aigües (líquid amniòtic). Tinc propietats abortives. Així mateix, vaig arrencar per evitar la intoxicació del bestiar, cosa que va contribuir a la meva alarmant reducció. Actualment estic protegida. Us deixo amb un altre dels meus refranys: "Saxífraga en l'abisme, un cant a l'optimisme".